Ja s’havia perdut altres vegades, però aquesta era diferent,
potser la pràctica l’havia fet més valenta o menys dramàtica, així que podia
analitzar la seua situació des d’un punt de vista tècnic: “estic perduda,
aquesta vegada m’he eixit a X, he continuat caminant malament fins a Y, i
tenint en compte que el ordre dels factors sí altera el producte, alguna cosa
hauré de fer”. I així ho va pensar una nit, i altra, i altra, fins que la
desorientació va començar a ocupar també el dia, i el sol no l’ajudava gens, i veia
a la gent, però ningú no la veia. Sense
moltes garanties, i amb més intuició que certessa, va recordar que per
trobar-te has de fer coses per a les que mai trobes el moment. A vegades
cal tornar a Macondo sense massa expectatives, per veure que vas deixar allí
que tant recordes.
I això va fer, va carregar la motxilla i va anar a Macondo.
Una vegada allí s’adonà que la primavera
encara no havia arribat, i des de baix li va semblar que el cim, nevat, era massa alt per a ella, o que pot ser
havia menguat des de l’última vegada. Volia desfer la senda, però en pegar-se
la volta el camí de tornada havia desaparegut, ja no hi estaven les seues
petjades, ja només podia continuar cap a davant.
Sense més opcions acaminà, amb el cor accelerat…tenia tantes
ganes de tornar!. La seua Ítaca està a
només un hora de sa casa, però havia anant allunyant-la, i arribà a sentir que
estava a l’altra banda del món. Retornar, xafar-la, apujar-la, va ser tot un descobriment.
Les coses estàn tan lluny o tan a prop com nosaltres volem posar-les. I mentre apujava, acaminava i abaixava va agafar una drecera que la torna al camí.
Quan va pensar en la por, el sentiment li va resultar
llunyà, i va averiguar d’on venia: l’última vegada pensà que potser no tornaria,
que un dia, la seua imaginació la col.locaria massa lluny, creia que, potser, les coses bones sempre se'n van, era por a pensar que es perden, o que a soles hi ha
una felicitat, i una vida…només tenia por a perdre l’esperança.