Es deia Ventura González i va parir 13 fills, al temps de la
misèria i la fam, a un poble perdut de la Serra de Còrdova al que la guerra li
va furtar l’esperança i el futur i del que un dia va fugir per no tornar mai
més.
Va soterrar a tres dels seus fills, i va treballar al camp
tota la seua vida. La República li va donar el dret d’aprendre a llegir i
escriure i la dictadura els el va llevar a les seues filles. Va esperar al seu
home quan se n’anà a la guerra i després quan estigué a un camp de concentració
franquista. Va resistir, amb mà excesivament dura, és cert, però que podía fer
una mare que cada dia quan s’alçava havia de lluitar per que els seus menjaren.
Mai es va penedir de viure, i sovint, li caien llàgrimes recordant-se a si
mateixa, valenta, guapa i forta.
Jo l’he vist, amb el puny en alt, cantar La Internacional, i
minuts després recordar on estava amagada la roba que li havien de posar quan
fora morta, l’hàbit de la Mare de Déu del Carme, contradiccions en tenim tots! Jo l’he
vist ennogullir-se sempre més dels seus fills que de les seues filles, acaronar
més als seus néts que a les seues netes perquè, malgrat el seu patiment, el seu
treball i la força, mai ningú li va reconèixer la seua tasca en la vida, ningú
li va dir en veu alta que erem iguals, i que no va ser el seu home el que
tragué una família endavant sinó ella.
Es va morir, al segle XXI, pensant que les dones estem relegades a un segon pla inevitablement. Pense molt en ella, i el seu record a vegades em fa riure, a vegades em fa plorar, i quasi totes em fa ràbia. Era la meua
iaia.